Shawn Kemp

No trobo ningú a part del Sr. 23 i de Dominique Wilkins, del que no puc opinar perquè no vaig viure la seva etapa, que demostri tanta plasticitat a l’hora d’esmaixar una pilota com feia Shawn Kemp.

Veig a Carter, per posar un exemple, fer una esmaixada a lo bestia portant-se per davant seu a qui es posi, mantenint-se en l’aire tota l’estona que vulgui i venir-se avall el pavelló sencer. Espectacular o és sense cap mena de dubte “para cagarse en la perra vamos” però no m’impressiona de la mateixa forma que ho feia el 40 dels Supersonics.

No sé com explicar-ho, però jo ja m’entenc.

La qualitat no és molt bona, per no dir pèssima, però és el més decent que he trobat pel youtube.

M’agradaria que paréssiu atenció a l’ultima esmaixada. Crec que defineix a la perfecció el que comentava abans de lo de la plasticitat i en que els de ara ho hi arriben ni a la “suel del sapat”. Sempre sota el meu punt de vista clar.

Encara recordo quant em baixava a jugar al Longaron, a les cistelles dels petits. Més o menys l’escala vindría a ser la mateixa; els meus 1,80m. en una cistella que faria 2,40-2,60m. i els 2,08m. i els 3,15m. de Kemp. Imitava l’ultima esmaixada del video, el que havia vist del Dominique, del Isaiah Ryder, del Pippen, del Jordan......aaains que viejos que estamos ya! Y que poca elasticidad cojones!

Shawn Kemp és va retirar l’any 2003 i , com bona estrella que va ser, va estar ingressat en clíniques de desintoxicació, problemes de pes i detingut varies vegades per conduir sota els efectes de les drogues, la beguda...

Homeboy station · track 23

Ja tinc l’ordinador en condicions però no hi és tot.

Em falta bona part de música i de fotos. Amb temps i ganes tornaré a tindre la meva discografia sencera i alguna cosa més.

Aquest dies he tirat de cd’s i he recuperat el hip-hop, més concretament el castellà.

Aquí teniu un tema d’un grup que m’agrada molt, per les potents bases que utilitzen, per una veu tremenda de Juanito Solo i perquè m’agrada el hip-hop contundent i brut.

"Como podamos ser" · Solo los solo (Todo el mundo lo sabe)

Elektronik - Supersonik (Zlad!)

No podia deixar pasar la setmana sense penjar aquest video.



Ara que esta de moda Locomia i semblants aqui us deixo aquesta perla recomenada pel sempre sorprenent Paul Naschy, alter ego del Sr. Lázaro. Per cert ja penjaré la lletra, que no tiene desperdicio ninguno.

Espero tenir montada la part d'oci de la meva habitació aquest cap de setmana i tenint l'ordinador al costat dels plats per penjar alguna que altra sesió. No us espereu gran cosa...que? com? Que ja ho suposeu? A ver si voy a tener que sacar la vena de machote-macizo y demostrar mis dotes de....de...deee.....bueno no tengo dotes para nada, que pasa? Aaah, pensaba!

Bon finde!

La primera vegada

Extracte de “La sombra del viento” de Carlos Ruiz Zafón

...

El hombre más sabio que jamás conocí, Fermín Romero de Torres, me había explicado en una ocasión que no existía en la vida experiencia comparable a la de la primera vez en que uno desnuda a una mujer. Sabio como era, no me había mentido, pero tampoco me había contado toda la verdad. Nada me había dicho de aquel extraño tembleque de manos que convertía cada botón, cada cremallera, en tarea de titanes. Nada me había dicho de aquel embrujo de piel pálida y temblorosa, de aquel primer roce de labios ni de aquel espejismo que parecía arder en cada poro de la piel. Nada me contó de todo aquello porque sabía que el milagro sólo sucedía una vez y que, al hacerlo, hablaba un lenguaje de secretos que, apenas desvelaban, huían para siempre. Mil veces he querido recuperar aquella primera tarde en el caserón de la avenida del Tibidabo con Bea en que el rumor de la lluvia se llevó el mundo. Mil veces he querido regresar y perderme en un recuerdo del que apenas puedo rescatar una imagen robada al calor de las llamas. Bea, desnuda y reluciente de lluvia, tendida junto al fuego, abierta en una mirada que me ha perseguido desde entonces. Me incliné sobre ella y recorrí la piel de su vientre con la yema de los dedos. Bea dejó caer los párpados, los ojos y me sonrió, segura y fuerte.

-Hazme lo que quieras- susurró.

Tenía diecisiete años y la vida en los labios.

...

Recuerdo mi primera vez, como si fuera ayer. No tenía diecisiete años ni ella se llamaba Bea. No fue en un caserón del Tibidabo ni bajo la luz del fuego. Mi historia no fue como esta, tan romántica, tan misteriosa y tan tierna. Mi historia fue con el amor de mi vida a quien no puede querer.

Recuerdo mi primera vez como si fuera ayer y a ella como si la tuviera delante.

Detalle tras detalle, detalle tras detalle, detalle tras detalle...

Jackie

M’agradaria ser el seu gat.

Escoltar com em crida, com em diu que vagi amb ella. I ho faig. I camino, a poc a poc, marcant be les pases. I paso pel rebedor i paso pel passadis i m’aturo davant la porta del menjador. Em miro en els vitralls de la porta. Em pentino, em poso guapo, vull estar radiant quant em vegi. I entro al menjador i la busco amb les orelles i la mirada i no la trobo....ah, ja em crida de nou. Asseguda al sofa em parla, em fa gestos, em somriu i em tremolen les cames. I m’apropo i em pujo a la seva faldilla. I la miro i em mira. I em somriu de nou i em diu coses boniques. I em grata l’esquena i em grata el cap. I em desfaig i no m’importaria morir-me en aquell precis moment...

M’agradaria ser el seu gat i sentir-me unic i saber-me, per uns instants, el rei del seu cor.

A casa

Ja torno a estar de volta.

No em be gens de gust descriure les meves vacances, seria com anar a casa d’un amic i veure 4 albums de fotos de carnavals, 3 albums de cosins i 5 de viatges.

Resum vacances; tres setmanes sense despertador, una de elles a Granada. Molt de temps per mi, molt de menjar, poc sol i sentiments contradictoris.

Resum despeses vacances; abans de marxar 600 euros de la bomba d’aigua i la corretja de la distribucio del cotxe, despres de vindre 470 euros de la reparacio de l’ordinador. Encara no el tinc i gran part d’aquesta pasta la posa el “seguru”, ja que va ser per descarrega electrica. Total vaig soltar pasta al marxar i al vindre, no me puedo quejar.

O sigui que potser trigo encara uns dies mes en anar actualitzant el blog. Per cert, molts de vosaltres haureu notat que no hi ha cap accent, que no? Feu una ullada.......veieu. Aixo es perque escric desde un portatil una mica “prehistorico” que no xuta gaire be, pero que ara es l’unic que tinc.

I com que he rebut informacio de primera ma sobre el meu post on surt el meu fantastic peu i del que ja esteu una mica farts, us deixo una foto de los 4 magnificos a Granada, de piscineo.

O sigui que (amb l'entonacio del Precio Justo) ..... a criticaaaaaaaaar!

P.D.: aquest no es un post gaire normal es un per sortir del pas i per retornar al meu blog. Tinc moltes coses a dir, d'altres que no puc tot i que m'agradaria compartir-les. Doneu-me uns dies. Benvinguts