Dues veus, una mateixa sensació

No sóc gaire blocaire jo, ho confesso.

Només miro els blogs que tinc penjats aquí. No necessito més, cada vegada que els llegeixo descobreixo coses noves i van enriquint el meu coneixement ja de per si pobre.

A vegades, o mes ben dit sempre, no deixo cap post perquè no hi arribo a l’alçada i no els entenc i no perquè estiguin mal escrits, tot al contrari, simplement perquè m’empetiteixen.

Un exemple, aquest dilluns em vaig donar un tomb per Equilibrio total i xafardejant xafardejant vaig topar-me amb una veu que em va deixar bocabadat, la de José González. Autor Suéc però d’origen Argentí (que quede claro pelotuuudos!) i vaig escriure, per escriure i saber coses d’ell al Google, el seu nom. Sorpresa meva quant llegeixo que ve en concert. I si si, dijous 22 de novembre a les 20.30 a Razz 2.

A molts de vosaltres us he donat la tabarra amb mails i tal, però pels que encara no sàpiguen qui és o com canta us deixo un exemple de com fa aquest home els covers.

Si ja de per sí és preciós (preciós, preciós, preciós...) el tema en directe (l’original no m’acaba de fer el pes) de Heartbeats de The Knife imagineu com pot sonar el cover i en acústic del Sr. José González.

"Heartbeats" (live) · The knife (original)

"Heartbeats" (acustic) · José González (cover)

P.D. Gracias y mil gracias Geo (rgina) por descubrirme esta voz.

P.D. A molts us sonaran aquestes boletes que surten en el vídeo acústic, va ser un comercial de Sony.

Homeboy station · track 31

"3 A.M." · Sean Hayes (Big black hole and the little baby star)

A Paula

A la petita conilla de la família.

Somriu sempre i tot anirà bé.

Mil petons suaus Paula.

Homeboy station · track 30

"No cars go (live)" · The Aracade fire (The Arcade fire)


P.D.: tema dedicat a Astrogirl, felicitats!

LA MOTO (en mayúsculas)

Ducati 848 · 134CV · 13.500€ (com a mínim)

Novembre, sempre novembre

Dels meus milers de defectes són els meus eterns records els que més mal em fan.

Fer el cor dur i buscar el meu futur no sempre és fàcil, ningú em va dir que ho seria.

L’autoestima en aquests últims mesos de l’any la col.lapso depenent de com sigui de profund el record.

M’ho veig venir i no sé si estic preparat.

Aquesta composició m’ajuda a caure una mica més però és el que necessito per sortir de nou.

"Fabruary sea" · George Winston (Winter into spring)

Homeboy station · track 29

Jennifer Connelly

Fins la tornada, feliç pont!

"Golden lion" · Yeah yeah yeahs (Show your bones)

Llarg conte. (Mujer de verde)

Veronica Blume

Evidentemente después de tan magnifica bofetada no dude ni un instante de su asiduidad al gimnasio y de su buena forma física. Minutos antes, después de haberle hecho una minuciosa radiografía ocular exhaustiva y profunda y de saber a ciencia cierta que tenía ante mí la mujer más espectacular jamás vista por el hombre no hubiese creído a nunca nadie que me hubiera dicho que aquellos cinco minuciosos dedos abarcarían tanta cara de una sola vez.

Semejante latigazo dejó a todos los invitados sordos, no solo a mí. Un gran silencio se creo, la banda dejo de sonar y las 247 personas allí reunidas sintieron la misma curiosidad que tenía yo, aunque la mía fuese por saber durante cuanto tiempo escucharía aquel pitido en mis orejas y el abrasivo cosquilleo en la cara.

Yo, con una fantástica carrera a mis espaldas de bofetadas, insultos, rodillazos en mis partes y todo tipo de golpes por el sexo femenino supe salir airoso, de nuevo, de aquel entuerto. Ante la mirada de la muchedumbre, ante la mirada asesina de aquella hermosa y delicada mujer, capaz de arrancarle de un puñetazo los empastes a cualquiera, inicie lo que yo llamaba “técnica evasiva forzada”. Pasimoniosamente alcé mi mano derecha al cielo, haciendo el gesto de la victoria y exclame con lo que aún me quedaba de boca; “I have a dream”! Esta técnica, innovadora por otra parte y perfeccionada con el tiempo, consistía en decir lo primero que se me pasaba por la cabeza, haciendo aún más grande la confusión de mis incondicionales espectadores y hacerles creer que cuerdo no era la palabra que mejor me definía.

Como había pasado ya cientos de veces antes, los asistentes a tan magnifica excentricidad murmuraron, negaron con la cabeza y la banda y mi publico y mi boxeadora volvieron a cerrarse en ellos mismos, en su mundo de lujo sin sentido.

Discretamente y gracias a mis otras cualidades como bailarín cualificado fui dejando la escena del crimen. Sirviéndome de sillas y mesas para mantener la línea recta y disimular mi alarmante mareo post envestida abufalada. Me acerqué hasta la barra, donde me esperaba la única calma conocida para emociones fuertes, sentimientos de soledad y atropellos varios, el wisky irlandés.

Observándome desde el principio el camarero no dudo ni en un momento en dejarme la botella junto al vaso.

Perdí la cuenta en el décimo tercer wisky doble y al levantar la cabeza de debajo de una montaña enorme de cacahuetes, servilletas y palillos vi el cielo delante de mí. Se alzaba, apoyada en el ventanal, una mujer que poco tenía que ver con la que horas antes me había dejado anestesiado. Mucho más esbelta, mucho más elegante, de belleza amazónica, de larga y rizada cabellera y curvas, por decirlo suavemente y sin ánimo de ofender, muy bonitas.

Me ofrecí un trago que no pude rechazar, para coger ese ímpetu y esa fuerza que sólo el alcohol es capaz de proporcionar. Me miré en un servilletero metálico e intenté buscarme para acicalarme y suavizar la llamativa y surrealista decoración roja de mi mejilla. No supe verme aunque creo que estuve mirándome en un plato de ensaladilla rusa ya que la frase; se la va a comer toda usted sólo? que intuí de alguien sentado a mi lado no albergaba muchas dudas.

No importa, me dije, hoy llevas un buen porcentaje aún te queda toda la mejilla izquierda.

Creo que tarde en bajarme del taburete cinco minutos más otros diez en conseguir abrocharme la bragueta que curiosamente tenía abierta. Sigilosamente cual felino acecha a su presa me acerqué sin hacer ruido. O eso intenté porque en un tramo de siete metros tiré una maceta, rompí dos vasos, insulté a un paragüero y me comí una oliva olvidada en un martini. No sé inmutó, parecia absorta mirando hacia fuera. Le anuncie mi llegada con un suave soplido sobre su desnudo hombro. Noté como se estremecía, como se balanceó, hacia un lado y se encogió. Bien, vas por el buen camino. Seguí todas y cada una de mis artimañas de conquista. Sensuales roces dieron paso a las primeras caricias y diferentes argucias hasta encontrar sus labios. Y como volcán a punto de entrar en erupción irrumpí entre sus labios, noté su lengua vigorosa, sus perfilados dientes y un sabor...un sabor muy poco familiar...un sabor duro, tosco, aterciopelado…fue entonces y solo entonces cuando vi claramente y sin lugar a ninguna duda que había besado a una cortina de encaje verde que debía ser del siglo pasado ya que de la mierda que tenía podía perfectamente salir a la calle y ponerse a correr.

"Devil's haircut" · Beck (Odelay!)

Retrospectiva fotográfica

Últimament estic fent unes troballes per l’ordinador dignes de Sherlock el Holmes.

Ni en una ni l’altre foto estem tots però la qüestió és que, més a prop o més lluny millor o pitjor, encara estem junts.

Perquè serem monotematics sempre.

"Alright" · Supergrass (I should Coco)

We are young, we run green,
Keep our teeth, nice and clean,
See our friends, see the sights, feel alright,
We wake up, we go out, smoke a fag,
Put it out, see our friends,
See the sights, feel alright
...

El niño de las pinturas

Quant el dibuix és art






El niño de las pinturas el vaig descobrir en un mural a prop de Plaça Elvira (Granada)

Juanjo Sáez, de nou

Mirant sense buscar res d’interessant per l’ordinador me retrobat amb Juanjo Sáez

Il.lustració publicada al diari del Festival de Cinema Fantàstic a Sitges

Breu conte. (Rutina)

Keira Knightley

Y como cada día, como cada rutinario día, la posibilidad de que algo nuevo aconteciese se desvanecía al despertar.

Despertaba y absorbido por su automatizada vida recorría día tras día las mismas huellas, los mismos pasos, los mismos gestos…

Salía a la calle. Cruzaba la plaza, aquellos perros allí a lo lejos ya ladrando sin más motivo que el mismo ladrido, el quiosco aún cerrado, el ensordecedor silencio del callejón de atrás, la puerta, su mesa, su ordenador…sus ganas de morir.

Todo acababa por el principio, de nuevo, de camino a casa, por los mismos lugares, los mismos encuentros…

Cada noche miraba absorto por aquella ventana que nunca se dejaba abrir. Porqué iba a ser esta noche diferente? Porque después de haber repetido el mismo día año tras año una simple y estúpida ventana estaría dispuesta a ser única?

...

"Sleepless night" · L'Altra (Different days)

Pesats!

Perquè no et deixen dormir als avions?

És curiós com cada 5-10min diuen alguna cosa per megafonia, que si estem sobrevolant no sé que, que si estem a no sé quants metres d’alçada, que si no es pot fumar, que si el comandante Gutierrezqueleveo les da la bienvenida, que ara passen les noies repartint catering, que si vol el diari, que si us plau baixi la tauleta i posi el seient en vertical...realment cal dir tantes coses? A algú no li entra al cap que no es pot fumar en un avió? A algú li interessa saber que està sobrevolant Sant Sadurní d’Anoia? O passant per sobre d’Arbúcies? No, no cal tanta informació.

Va, una d’avions. Bon cap de setmana!

"White rabbit" · Jefferson Airplane (Surrealistic pillow)

Homeboy station · track 28

Quant la autopista, les anades i les vingudes, les mides, els croquis, les preses, les piles gastades de la càmera de fotos i els clients m’arriben a col.lapsar, acabo la visita, pujo al cotxe, engego la radio, volum al màxim i ...qualsevol dia trenco els cristalls.

A cada moment la seva cançó.

"O Fortuna" · Carl Off (Carmina burana)

Homeboy station · track 27

Per una setmana dolenta, per una setmana kilomètrica, perquè necessito uns dies de tranquil·litat i de dormir, de molt dormir.

Avui toca dolçura musical.

"Eighties fan"· Camera Obscura (Biggest bluest Hi-Fi)

No sé perquè

Tot i estar tots junts a estones necessito estar amb mi i...desapareix-ho.

I em trobo i em quedo...fins al proper instant.

Lubedence

Perquè mai trobaré la outro del vídeo, perquè mai trepitjaré una neu igual, perquè mai faré res semblant…

Un tast del millor vídeo de snow que he vist mai, Lubedence.

Norick Abe

Amb la meva BH top line, per les muntanyes de St. Fost, imitant-lo en les baixades, amb l’esquena completament recte i despenjat de la bici, com feia ell, com un tronc d’arbre…

De somnis per començar

Somiant ser el seu únic motiu per sentir-se estimada imagino la meva historia d’amor encara per començar.



Retrobant-me amb Amelie gràcies a Georgina i al seu Equilibrio Total
P.D.: estic bé, només he passat un dia confús no us preocupeu.

Homeboy station · track 26

L'altre tema de Mogwai, bon finde a tots!

Per cert no és que Mogwai tingui només un àlbum, en te com a mínim 9 més remescles, ep's i recopilatoris però poso aquest perquè és en el que estic centrat ara.
Es cierto Mr. Naschy el número de albumes? Seguro que me equivoco:p

"I Know you are but what am I" · Mogwai (Happy songs for happy people)

Quant l’estupidesa ratlla el límit

Cinc hores fent caravana donen per fer moltes coses a part de perdre el temps i escoltant la radio m'ha impactat una noticia que he trobat inversemblant.

Un mosso denuncia un geganter per haver-li tirat la gorra a terra en un acte festiu a Oliana.
El jove, de 19 anys, assegura que "va ser un accident" i haurà de comparèixer davant el jutge

La comissaria de Mossos d'Esquadra de la Seu ha denunciat un jove geganter de 19 anys per una "falta de respecte i de consideració a agents de l'autoritat". Un mossos "ofès" considera una "falta de respecte" que els braços de drap del gegant que portava Ivan Núñez a les festes celebrades el passat 4 d'agost a Oliana freguessin la seva gorra i la tiressin a terra, cosa que va provocar les rialles dels que, amb més sort, havien esquivat el "gegant boig". Des dels Geganters de Peramola no donen crèdit a l'obstinació del mosso per "fer viure un malson a l'Ivan".

El gegant en qüestió és diu “Rocafés el boig” i durant la seva dansa de voltes i més voltes es dedica a picar a la gent amb els braços de drap. Menys mal que els mossos eren els “enrotllats” per ser catalans i la Guardia Civil els dolents i “xulus” per ser espanyols. Totes les forces del ordre són iguales i totes, vergonyoses.

Noticia extreta d' infosabadell i diari segre

Construint colors

Perquè avui en dia costa molt poc ser original i perquè en la construcció no s’ha de ser Jorn Utzon, Santiago Calatrava, Enric Miralles o tenir reminiscències de l’obra de Le Corbusier per fer coses boniques.

Edifici de vivendes a Vic.

Homeboy station · track 25

Me escoltat avui tararejar el baix de Luis Bolín i m’ha vingut al cap la “movida madrileña” i tots els grups dels 80 i en com, passant ja més de 20 anys de tot plegat, aquesta musica continua sent essencial i perdura en el temps.

“Lobo hombre en París” · La unión (Mil siluetas)

Homeboy station · track 24

Avui ho he tingut difícil per seleccionar-ne un, m’ha costat molt decidir-me.

Redescobrint Mogwai he trobat oblidades un parell de cançons que aniré posant al llarg d’aquesta setmana.

De moment us deixo aquest tema que crec que podria descriure a la perfecció la melancolia de les seves composicions, cosa que em fascina.

"Killing all the flies" · Mogwai (Happy songs for happy people)

Shawn Kemp

No trobo ningú a part del Sr. 23 i de Dominique Wilkins, del que no puc opinar perquè no vaig viure la seva etapa, que demostri tanta plasticitat a l’hora d’esmaixar una pilota com feia Shawn Kemp.

Veig a Carter, per posar un exemple, fer una esmaixada a lo bestia portant-se per davant seu a qui es posi, mantenint-se en l’aire tota l’estona que vulgui i venir-se avall el pavelló sencer. Espectacular o és sense cap mena de dubte “para cagarse en la perra vamos” però no m’impressiona de la mateixa forma que ho feia el 40 dels Supersonics.

No sé com explicar-ho, però jo ja m’entenc.

La qualitat no és molt bona, per no dir pèssima, però és el més decent que he trobat pel youtube.

M’agradaria que paréssiu atenció a l’ultima esmaixada. Crec que defineix a la perfecció el que comentava abans de lo de la plasticitat i en que els de ara ho hi arriben ni a la “suel del sapat”. Sempre sota el meu punt de vista clar.

Encara recordo quant em baixava a jugar al Longaron, a les cistelles dels petits. Més o menys l’escala vindría a ser la mateixa; els meus 1,80m. en una cistella que faria 2,40-2,60m. i els 2,08m. i els 3,15m. de Kemp. Imitava l’ultima esmaixada del video, el que havia vist del Dominique, del Isaiah Ryder, del Pippen, del Jordan......aaains que viejos que estamos ya! Y que poca elasticidad cojones!

Shawn Kemp és va retirar l’any 2003 i , com bona estrella que va ser, va estar ingressat en clíniques de desintoxicació, problemes de pes i detingut varies vegades per conduir sota els efectes de les drogues, la beguda...

Homeboy station · track 23

Ja tinc l’ordinador en condicions però no hi és tot.

Em falta bona part de música i de fotos. Amb temps i ganes tornaré a tindre la meva discografia sencera i alguna cosa més.

Aquest dies he tirat de cd’s i he recuperat el hip-hop, més concretament el castellà.

Aquí teniu un tema d’un grup que m’agrada molt, per les potents bases que utilitzen, per una veu tremenda de Juanito Solo i perquè m’agrada el hip-hop contundent i brut.

"Como podamos ser" · Solo los solo (Todo el mundo lo sabe)

Elektronik - Supersonik (Zlad!)

No podia deixar pasar la setmana sense penjar aquest video.



Ara que esta de moda Locomia i semblants aqui us deixo aquesta perla recomenada pel sempre sorprenent Paul Naschy, alter ego del Sr. Lázaro. Per cert ja penjaré la lletra, que no tiene desperdicio ninguno.

Espero tenir montada la part d'oci de la meva habitació aquest cap de setmana i tenint l'ordinador al costat dels plats per penjar alguna que altra sesió. No us espereu gran cosa...que? com? Que ja ho suposeu? A ver si voy a tener que sacar la vena de machote-macizo y demostrar mis dotes de....de...deee.....bueno no tengo dotes para nada, que pasa? Aaah, pensaba!

Bon finde!

La primera vegada

Extracte de “La sombra del viento” de Carlos Ruiz Zafón

...

El hombre más sabio que jamás conocí, Fermín Romero de Torres, me había explicado en una ocasión que no existía en la vida experiencia comparable a la de la primera vez en que uno desnuda a una mujer. Sabio como era, no me había mentido, pero tampoco me había contado toda la verdad. Nada me había dicho de aquel extraño tembleque de manos que convertía cada botón, cada cremallera, en tarea de titanes. Nada me había dicho de aquel embrujo de piel pálida y temblorosa, de aquel primer roce de labios ni de aquel espejismo que parecía arder en cada poro de la piel. Nada me contó de todo aquello porque sabía que el milagro sólo sucedía una vez y que, al hacerlo, hablaba un lenguaje de secretos que, apenas desvelaban, huían para siempre. Mil veces he querido recuperar aquella primera tarde en el caserón de la avenida del Tibidabo con Bea en que el rumor de la lluvia se llevó el mundo. Mil veces he querido regresar y perderme en un recuerdo del que apenas puedo rescatar una imagen robada al calor de las llamas. Bea, desnuda y reluciente de lluvia, tendida junto al fuego, abierta en una mirada que me ha perseguido desde entonces. Me incliné sobre ella y recorrí la piel de su vientre con la yema de los dedos. Bea dejó caer los párpados, los ojos y me sonrió, segura y fuerte.

-Hazme lo que quieras- susurró.

Tenía diecisiete años y la vida en los labios.

...

Recuerdo mi primera vez, como si fuera ayer. No tenía diecisiete años ni ella se llamaba Bea. No fue en un caserón del Tibidabo ni bajo la luz del fuego. Mi historia no fue como esta, tan romántica, tan misteriosa y tan tierna. Mi historia fue con el amor de mi vida a quien no puede querer.

Recuerdo mi primera vez como si fuera ayer y a ella como si la tuviera delante.

Detalle tras detalle, detalle tras detalle, detalle tras detalle...

Jackie

M’agradaria ser el seu gat.

Escoltar com em crida, com em diu que vagi amb ella. I ho faig. I camino, a poc a poc, marcant be les pases. I paso pel rebedor i paso pel passadis i m’aturo davant la porta del menjador. Em miro en els vitralls de la porta. Em pentino, em poso guapo, vull estar radiant quant em vegi. I entro al menjador i la busco amb les orelles i la mirada i no la trobo....ah, ja em crida de nou. Asseguda al sofa em parla, em fa gestos, em somriu i em tremolen les cames. I m’apropo i em pujo a la seva faldilla. I la miro i em mira. I em somriu de nou i em diu coses boniques. I em grata l’esquena i em grata el cap. I em desfaig i no m’importaria morir-me en aquell precis moment...

M’agradaria ser el seu gat i sentir-me unic i saber-me, per uns instants, el rei del seu cor.

A casa

Ja torno a estar de volta.

No em be gens de gust descriure les meves vacances, seria com anar a casa d’un amic i veure 4 albums de fotos de carnavals, 3 albums de cosins i 5 de viatges.

Resum vacances; tres setmanes sense despertador, una de elles a Granada. Molt de temps per mi, molt de menjar, poc sol i sentiments contradictoris.

Resum despeses vacances; abans de marxar 600 euros de la bomba d’aigua i la corretja de la distribucio del cotxe, despres de vindre 470 euros de la reparacio de l’ordinador. Encara no el tinc i gran part d’aquesta pasta la posa el “seguru”, ja que va ser per descarrega electrica. Total vaig soltar pasta al marxar i al vindre, no me puedo quejar.

O sigui que potser trigo encara uns dies mes en anar actualitzant el blog. Per cert, molts de vosaltres haureu notat que no hi ha cap accent, que no? Feu una ullada.......veieu. Aixo es perque escric desde un portatil una mica “prehistorico” que no xuta gaire be, pero que ara es l’unic que tinc.

I com que he rebut informacio de primera ma sobre el meu post on surt el meu fantastic peu i del que ja esteu una mica farts, us deixo una foto de los 4 magnificos a Granada, de piscineo.

O sigui que (amb l'entonacio del Precio Justo) ..... a criticaaaaaaaaar!

P.D.: aquest no es un post gaire normal es un per sortir del pas i per retornar al meu blog. Tinc moltes coses a dir, d'altres que no puc tot i que m'agradaria compartir-les. Doneu-me uns dies. Benvinguts

Vacances

Post dedicat a mi, perquè si, perquè m’ho mereixo, perquè estic de vacances i perquè ho necessito.

Necessito desconnectar, tenir el cap clar, retrobar el temps lliure i deixar passar els dies sense cap neguit i sense cap por.

No canviem amb paraules per molt que ens ho vulguem creure.

Fins la tornada.

“Un buen día” · Los Planetas (Unidad de desplazamiento)

Weekend dance festival

Hi per si no hi havia ja prou, un altre festival; Weekend Dance Festival. La gent de Sinnamon esta que se sale! (Razz, Wintercase, Summercase, Creamfields)


• Dades i lloc; 14 Setembre a Madrid, 15 de setembre Barcelona.

• Preus; 35€ abans del 5 d’Agost.

• Artistes confirmats (aqui viene lo bueno!); Faithless, Massive Attack, 2manydjs, Deep Dish, Svën Vath, Vitalic, Hernan Cattaneo, Digitalism, Cédric Gervais...

Ahir, Summercase

Amb el cap i les cames ja descansades passo a fer la meva valoració del Summercase.

Òbviament no vaig seguir el planning que em vaig proposar ;).

· Divendres. Quant vaig entrar tocaven els Phoenix a la terminal O. Busca els amics, fes-te entendre, troba’ls...Fet això ens mirem l’inici dels Flaming Lips a la terminal E i desprès d’esperar una mitja hora llarga, a sopar com bonament vam poder. D’aquests dos grups no en faig cap valoració perquè no vaig veure tot el seu recital. El plat fort, Arcade Fire. D’aquests si que en faig una valoració i és, acojonante!! La veu del cantant mai m’agrada’t però en directe guanya i molt. Melodies i “cançons-himne” per saltar, cridar i “enfiestarse a tope”. Genial, extra-genial. Al terminar, un refresc, una gespa, una mica de relax i a veure a James Murphy y els seus LCD Soundsystem. D’aquest grup és difícil no trobar-se 30 remescles del mateix tema i moltes fetes per ells mateixos. Va obrir amb “Daft Punk is playing in my house” en plan rockero, gens a veure amb l’original. El poc que vaig veure em va agradar. Les meves cames ja feia temps que m’estaven cansant o sigui que per curiositat vaig anar a veure que tal sonaven els Scissor Sisters i plegar veles fins el dia següent. Per “culpa” de la meva fuga dels LCD no vaig poder escoltar el meu “tema-cancioncita-frase-live motive” d’aquest estiu; yeah yeah yeah yeahyeahyeeeah. Mmmm, simple? Si, com jo:p

Com el Odeo va més lent que un desfile cojos us penjo el vídeo, acabarem abans. Per cert és l’únic que he trobat decent i que no sigui un live, més que res per que us feu una idea de la pronunciació del meu anterior yeah yeah yeah yeahyeahyeeeah.
(que envidia me das Alberto!)

· Dissabte. Com divendres, entro i busco els amics i em faig entendre i els trobo...Entre tot aquest “desvarajuste” Dj Shadow a la Terminal E, me’l perdo :( Sopem, recarreguem piles i del tirón “The Jesus and Mary Chain” i “Air”. Quina passada de directe dels The Jesus, forts molt forts tot i l’edat. Contundents i festivaleros 100%. Air, de tranqui. Feia falta una pauseta. Musica preciosista, veus modulades i “sinfonies” romanticones. Més refrescos, més gespa, més relax...i cap a la terminal S a veure !!! (chic chic chic). No sé per quin motiu tenia a aquesta gent classificada en plan “Block Party”, “Interpol” (en concert al Razz al novembre, crec recordar), “Maximo Park”... el que havia escoltat així m’ho feia pensar, però no no no , una tralla guitarrera brutal. Ara que hi penso “y salvando todas las distáncias” van fer una actuació en plan “Rage Against the Machine”. Soroll atronador i com va passar amb els Arcade la gent predisposada a saltar com a bojos. Suposo que els que som “alternatius-hindies” som així, ens creem el nostre cercle musical i ens dona igual si ho fan bé o malament, simplement vacil.lem que hem vist als !!! i punto. Patétic. Tot i que !!! va ser la ostia!

Oye que hora es? Las 3 y cuarto ya? Vamos a ir tirando pa ya, no? Terminal E, Chemical Brothers. Expectació i poca gent, estrany però cert. Els francesos van tirar de les de sempre i van col.locar entre mig alguns temes del “Push the Button”. Impressionat el joc de llums. L’única critica que els hi faig, no posar “Block Rockin’ Beats”, por el amor de dioos!!

Com que ja he dit que no em funciona l’Odeo us deixo el video, us sona?

Les quatre passadisimes ja, marxem i a la Terminal S, el Sr. Felix da Housecat. Em prenc la llicència de dir-li Sr. en senyal de respecte, d’admiració, de pavor per la seva musica i de reverencia per tot el que pot fer-me sentir amb els seus plats. Va ser mitja hora, ineludiblement el seu set als Monegros m’ha deixat marcat de per vida, just per escoltar cinc o sis temes. Bueno doncs em sento profundament feliç de poder dir a dia d’avui...mmm...dilluns dia 16 de juliol que el SENYOR FELIX DE HOUSECAT VA PUNXAR UN TEMA QUE TINC JOOOOOOOOOOOOO!!!
Del segell Kompakt, Speicher 34. Com que l’Odeo no em funciona...blablabla.

Doncs aquests és el meu “petit” resum. Encara esteu desperts?

Avui, Summercase

El Summercase ja esta aquí.

Mirant els horaris i la gent que m’agradaria veure us deixo el meu plannig, a veure que us sembla.

Divendres

· 00.15 Delorean

· 00.40 Arcade fire

· 02.05 Block party

· 02.45 LCD Soundsystem

· 04.00 Amable & Gato

· 04.15 2manydjs

El problema serà com fer-ho amb els Block i LCD. Jo em decanto més per LCD, però els Block també em tiren....mmm, estarà complicat.

El mateix em passa amb Amable i els 2manydjs. Aquí, el que digui la majoria. :p

Dissabte

· 22.05 Dj Shadow

· 00.40 Air

· 00.45 OMD

· 02.30 !!!

· 03.30 Chemical brothers

· 04.00 Felix da housecat

Buf, aquí també tindré problemes. Air o OMD? Dels primers he escoltat poc però m’han agradat força i que dir dels últims? Doncs que només connexió els temes de tota la vida. De cap !!! els Chemical i oooobviament Felix da housecat.

Ja m’estic estresant!!!

Bon finde, ja us dic que el meu serà memorable!

El meu cotxe te sis anys

Doncs tal dia com avui de fa sis anys ja, em van donar el meu cotxe.

La setmana va ser com aquesta. Dilluns, el dia del meu cumple, vaig portar la pasta al concessionari i divendres 13 ja el tenia a les meves mans. Van ser quasi dos mesos d’espera i la veritat és que ha valgut la pena.

El pròxim quant? No ho sé. Serà un tot terreny? Serà una furgona? El mantindré i buscaré una Ducati?... No ho sé.

Obviament, suposo que com a norma, aquella nit vam anar a prendre una copa amb els amics i va ploure, per variar ;)

Per cert d'aquell dia no tinc fotos del cotxe sencer, però si de la pájarraka de la Jou, que com ja vaig dir fa temps, es mereix un post. (tranqui marikita, tu traaanqui XD)

Trenta (09·07·1977)

Trenta i tot passa ràpid

Trenta i tot és més simple

Trenta i trobo a faltar

Trenta i trobo futurs

Trenta, ja sóc gran.

"Home" · Depeche Mode (Ultra)

El informal

La tele cada dia esta pitjor i ara que s’acosta l’estiu més encara, ja que totes les cadenes començaran amb els “refritos” i les repeticions.

He cregut convenient recuperar alguns vídeos. Us deixo uns exemples d’un mític programa que tant em va fer riure, El Informal. Podem veure al Florentino o al Mki abans de ser “el pan nuestro de cada día” de la Sexta.

De tots els vídeos en destaco el del western (La vengaza de ulzana 1972) i els que em coneixeu sabreu que em fa “risa” qualsevol chorrada, doncs penseu en la “pechá” de riure que m’he fet al tornar-ho a veure. XD

Un abrazo peeeeeeerra!!

Bon finde a tots, fins dilluns.

House

Una amiga m’ha enviat un mail molt interessant. Normalment no sóc dels que envia els típics mails-cadena d’anar reenviant i coses similars i si, ho reconec, moltes vegades ni els obro, però aquest m’ha fet riure i força.
L’he trobat interessant per l’humor i per la forma per com està narrat i òbviament per lo xorra que és, o sigui, com jo ;)

Bon finde i bona revetlla!

Una sinopsis de un capítulo cualquiera de House

(Unos desconocidos están haciendo alguna chorrada)

- Pues la Mari me regaló una pulsera de plata que.. aghhh.
- Churri, ¿Estás bien?
- ¡Cof cof whaghh!
- ¡¡¡Churri!!!
- ¡Cuack!
- ¡Dios mío! ¡Que alguien me ayude!

TUUUUUUN TIIIINNNNNN....
Ti Tiiiruuuriiiiiiiru. Ti Tiiiruuuriiiiiiiru...
¡¡¡DOCTOOOR. HOUSE!!!

(House y el Neurólogo Negro ("H" y "NN") caminan por un pasillo del hospital. House se trinca un puñao de pastis):

- Neurólogo Negro: La paciente sufrió una reacción alérgica a las aminotopotasas calciformes de sus calcetines.
- House: ¿El TAC mostró niveles altos de churriminoácidos?.
- NN: No, y los torrínidos están en 14 miligramos por kilo.
- H: Que le hagan una cojoscopia a ver si muestra signos de ostetitación.
- NN: ¿Insinúas que tiene chungopatitis? Sólo hay un caso entre un millón, no tiene sentido.. cortisona y "pacasa".
- H: ¿Ah no? entonces.. ¿Por qué se rasca la oreja izquierda?.
- NN: ?¿?¿?¿?¿?¿?¿¿??
- H: Que le hagan los análisis.

(House se trinca un puñao de pastis, se las ingenia para no pasar consulta, y de paso nos enseña algo mas de la vida.. y después.)

- Churri: No me encuentro b. cof cof aghhhhh!
- NN: Sufre una parada cardiorrespiratoria!! ¡¡20 miligramos de tritopotasa!!
- Marido de la churri: ¡¡Mi mujer se muere!! ¡¡¡Hagan algo!!!

(La entuban, la electrocutan, y le salvan la vida. House se trinca un puñao de pastis. Él y su equipo discuten en una sala con una pizarra de rotuladores. De cada frase entiendes una o dos palabras: conjunciones y pronombres.)

- Tia Buena Empollona (TBE) : Ha reaccionado a los esteroides, no puede ser una alergia común.
- H: ¡Muy bien! ¿Te has dado cuenta tú solita?
- TBE: /mode_miradasesina ON
- H: Bien, yo tengo razón, tiene chungopatitis. Hay que ponerle lejía en vena
- TODOS: ¡Pero qué dices! ¡Si no tiene chungoloquesea podrías matarla! blahblahblah
- H: Aquímandoyouuuuuuu

(Le aplican el tratamiento y la paciente se pone a morir otra vez, la entuban, la electrocutan, y la salvan..)

- H: Vale, no era chungopatitis

(House se trinca un puñao de pastis. Luego, decide que hay que allanar la casa del paciente y, de paso, cambiarle la medicación por otra de alguna enfermedad que como máximo aparezca una vez entre 1 millón)

Alguno o algunos miembros del equipo de House (tenemos una Tía Buena Empollona, un Neurólogo Negro y un Australiano Pijo -AP-) allanan la casa, plagian la escena de recogida de pruebas de CSI y, cuando no encuentran nada (porque no tienen cojo-zoomT), hacen alguna chorrada como comerse algo de la nevera o cepillar al perro del paciente. )

(De vuelta en el hospital. House se trinca un puñao de pastis.)

-House: ¡¡¡Hacedle una punción lumbar!!!
-TBE: Pero, es demasiado peligroso, podriamos desencadenar una.
-House: ¡¡¡Hacedle una punción lumbar!!!
-AP:La punción lumbar no está indicada en.
-House: ¡¡¡Hacedle una punción lumbar!!!
-N.N: ¡¡¡Pero si no tiene médula!!!
-House: ¡¡¡¡HE DICHO QUE LE HAGÁIS UNA PUNCIÓN LUMBAR!!!!

(En algún momento también hay escenita de laboratorio con interesantísimas pipetas y frascos, ¡Bieeeeen! )

- Churri: Memueromáaaaas..

-¡Dadme un tubo y una bolsa de aire! A un lado que voy.zzZZZzztTTTTttztttztz. y. le salvan la vida)

- Jefa Buenorra del Hospital: ¡La paciente se ha puesto verde!, ¡Os la vais a cargar!, ¡¡House es un incompetente!! (aunque siento una terrible admiración y aprecio de verdadera amiga hacia él, así que no haré nada) .

(House se trinca un puñao de pastis. Luego pasa consulta y se ríe de sus pacientes. Luego, reflexiona en la terraza y el Oncólogo Ligón (OL) le da una lección moral de valores. House le recuerda que le pone los cuernos a su mujer, y el OL le dice "sí, pero tú estás solo y amargado, chincha, chincha", y House le dice una bordería pero en el fondo piensa sobre ello y pone cara de pena. Posteriormente veremos a House trincando pastis mientras golpea una pelota contra la pared con una mano y juega con un yoyó en la otra. De fondo, una telenovela con médicos como protagonistas).

(Vuelven a la sala de la pizarra. House se trinca un puñao de pastis.)

- NN: La última chorrada que le pusimos casi la mata.
- H: Porque no tiene eso que nos inventamos. ¿Qué puede ser..?.
- NN: Oye, siempre que nos quedamos sin ideas suelo decir que.
- TODOS: ¡¡¡QUE NO!!! ¡¡¡QUE NO ES LUPUS, COHONE!!!

(House se trinca un puñado de pastis, pone su ojo a 15 mm de la cámara, le pega a algo con el bastón y se vuelve de espaldas a la pizarra).

- H: A ver, que no se me ocurre nada, DIAGNÓSTICO DIFERENCIAL
- TODOS: ¡¡HURRA!! ¡¡Creíamos que no lo ibas a decir nunca!!

(House se queda mirando una polilla que revolotea en una lámpara con forma de yin-yan. y, en ese momento, un búho sale de una ratonera y se come la polilla, lo cual parece dejar a House absorto en una tremenda revelación, que le incita a trincarse un puñao de pastis).

- H: ¿Cómo pude pasarlo por alto? ¡Se rasca la oreja izquierda! ¡Todo cuadra!. ¡¡Tiene el Mal Infernal de HowkinsonT!!
- TODOS: ¡¡¡HALAAAAA!!! ¡¡¡SOBRAOOOO!!! Es 1/2 caso en un trillón de muchillones!!! (pero conocemos la afección porque el saber no ocupa lugar, sobre todo si tienes guión).
- H: Australiano Pijo (AP). cuando estuviste en casa de la paciente, ¿No dijiste que te lavaste los dientes con su cepillo de madera?
- AP: Si, ¿y?
- H: Y, ¿Te parece eso normal??
- TBE: Los cepillos de madera acumulan ácaros que pueden actuar de desencadenantes del Mal Infernal de HowkinsonT y blah blah..
- H: ¡Muy bien, Tía Buena Empollona! Por eso te contraté. ¡y porque estás buena, claro!
- NN: ¿¡¿¡¿PERO ESTÁIS TODOS LOCOS?!?!? ¡Cómo va a tener eso! ¡Si ni siquiera existe! ¡Y además no puede ser que haya información de una cosa que solo he ha pasado a un tío en toda la historia de la medicina!. ¿Es que soy el único que no ha perdido la cabeza??
- AP: Bueno. yo de pequeño estudiaba seminario pero dios me abandonó y desde entonces...
- NN:¿?¿??¿?¿?¿??
- H: Tengo razón y todos vosotros sois una bosta.

(Resulta que, como siempre, al cuarto intento House tenía razón, aunque era totalmente imposible, y el paciente se salva)

- NN: No me puedo creer que tuviera razón otra vez.
- TBE: Es mi héroe
- AP: ¿Os dais cuenta de que todos los médicos excepto House somos unos incompetentes, y que si no fuera por él se nos habrían muerto todos los pacientes de la serie?
- NN: sí tío, y no veas como me joroba..
- TBE: En realidad es un hombre maravilloso que tiene taaaanto que enseñarnos..
- LOS DOS: (Zorra..)

De noche, en su casa, House suelta el bastón, intenta andar y se esnafra contra el pico de la mesa. Luego se pone a tocar el piano. La cámara se aleja.

TUUUUUUN TIIIINNNNNN....
Ti Tiiiruuuriiiiiiiru.
Ti Tiiiruuuriiiiiiiru... (fundido en negro)

P.D.: A Mónica

Cervesa Mahou i Tiga?¿

Indignat! Estic molt indignat! Avui he vist el nou anunci de la cervesa Mahou i hi ha una cosa que no acabo d’entendre.

Estem acostumats a que en els anuncis la musica ja ocupi un lloc fonamental, però el que ha fet Mahou “riza el rizo”. No contents amb incloure el tema de Tiga “Far from home” (per cert; perquè Tiga ?¿) han calcat el video.

El video de Mahou no esta pujat encara al Youtube però si el de Tiga, ja em direu si tinc raó o no.

Que indignación más grandeeeeee!!!

Homeboy station · track 22

Bon cap de setmana.

"Miracle" · Vive la fête (Grand prix)

Coses rares de Microsoft

Realment increïble. Res a dir. Sobren les paraules.

Com sempre faig tard. Aquesta noticia la van publicar la “gentusa” (con todo mi cariño, aprecio y amor) de Granollers.

Segons el vídeo la Surface de Microsoft costa 10.000 dolars. Com tot, quant sigui una realitat, i el seu preu baixi i comenci la competència a copiar-se i les marques blanques venguin aparells semblants en el Dia o Carrefour, acabaré fent els projectes amb un sol dit ;)

La tecnologia cada vegada avança més ràpida, massa.

P. D.: post publicat pel Papabmp que diu que aviat es deixarà de romanços, canviarà tots els Macs, lynux, Reasons, Cubases i coses de les seves per Pcs i vinils :p

Petons per l’Eva i pel Aleixander Kowalski (el tiet davit el farà anar al “lado oscuro” dels plats i taules de mescles XD)