05 de desembre 2007

Llarg conte. (Un fin de semana cualquiera)

- Vendrás la semana que viene?
- No sé…tengo que estudiar…ya veremos. Por poco que pueda me pasaré.
- Perfecto, pues ya nos veremos.

Me quedé en la barra, de pié, con el cubata en la mano, aún petrificado por los dos besos que me dio y viendo como se alejaba y como todos los chicos la miraban.
Entonces me maldije y me maltraté pellizcándome una pierna y pensé que podía haber sido más gracioso, más lanzado. En aquel preciso momento me sentí como si me hubiesen tirando un jarro de agua fría encima. Y efectivamente Teo, al que apodábamos “Dewars” por la extraña y curiosa virtud de beberse hasta el agua de los estanques, vertió hasta la última gota de sus dos cubatas (decía que prefería llevar siempre un cubata de reserva en la otra mano) desde mi cuello hasta los pies. El alcohol entro por el cuello de la camisa y recorrió uno a uno todos los poros de mi espalda, culo, piernas, tobillos hasta encontrar la salida a través de los bajos de los pantalones, cual manguera de bombero en pleno acto de servicio.

- Me cago en la puta Teo, que coño haces!
- Pedo tio gue tej pasa? Ej…..brr…estaas sudando…ppp…prero si jaze falor…jjjfomate aljo...
- Vete a tomar por culo! Lázaro me piro tio, mira como me ha dejado el gilipollas este. Mañana te llamo y te cuento. La semana que viene al igual viene la tía esa, ya verás como no se escapa viva!

Esa mañana de domingo me sentía molido. Había perdido facultades y cada vez me costaba más beber, bailar y relacionarme con imbéciles de jerséis D&G y pantalones Armani. Lázaro y yo siempre nos habíamos reído de ellos. Con sus pelos engominados, italianizados perdidos, con sus bufandas en pleno agosto y sus jerséis con cuello y pantalones cortos en diciembre. Más de una vez nos habían pillado “in fraganti” y nos había tocado correr aunque la victoria estaba siempre asegurada ya que sus Lottuse nada podían hacer frente a nuestras Munich.
Pero por mucho que “odiasemos” a esa gente y todo lo que representaban era el sitio de moda, donde las pijarras más frescas iban y donde nos habían dicho que se pillaba cacho. Cuando uno va necesitado hace mortales con tirabuzones carpados si son necesarios. Me propuse conquistarla, aunque tuviese que sufrir.

El lunes nada más salir del trabajo me fui a la peluquería que me había recomendado Cristina, la de la puerta verde de al lado de la Caixa, me dijo. Entré en una especie de nave espacial en el que lo más parecido a la normalidad eran unas sillas tipo “Ikea” y que resultaron ser unos nuevos masajeadotes de pies de última generación me dijo el chico, pero que me mojaron el culo como unos normales. 3h y 57€ después salí por la puerta con la seguridad de alguien que no se ha mirado en el espejo durante una sesión de peluquería con, según me dijo él, “Joan Geras”.
Tal y como llegué a casa me rapé la cabeza al cero. El dinero peor invertido de mi vida junto con una colección de 250 camisetas de “Madrid 2012”.

Toda esa semana la dediqué a cuidarme a fondo. Todas las noches antes de irme a la cama; peeling, mascarilla facial, tratamiento contra las arrugas, crema para los codos…
Rememoré mis laureadas tardes del gimnasio sin recordar que no había estado apuntado jamás. Fui a correr, fui en bici incluso el jueves me recorrí de un tirón las dos plantas que separaban la puerta de mi piso del rellano de acceso, sin escalas ni avituallamientos. He de decir que me sentí tentado de hacer uso del ascensor, pero tenía que hacerlo por ella, y porque estaba fuera de servicio.

- Va, se un hombre no te va a pasar nada, nadie tiene porque saberlo nunca
- Ya, pero y si alguien me ve?
- Te has recorrido 200km, quien coño te va a conocer aquí?
- Si, es cierto.

En ocasiones no veía muertos, hablaba sólo.

Andorra, ese gran paraíso de las marcas, de la gente con glamour, de los nuevos ricos.
Andorra, ese país que tenía que darme la llave de acceso a…por cierto, como se llamaba? Bueno que más da, anda que no estaba buena la tia.
Llegué con un presupuesto limitado y salí con tres hipotecas y siete préstamos personales. Vestía igual que los “imbéciles”. Pantalones Hugo Boss, calzoncillos Kalvin Klein, camisa Fornarina, jersei Chanel, chaqueta Tommy Hilfiger y zapatos Martinelli.

La verdad? Me sentía superior.
...

04 de desembre 2007

S'ha de fer cas als que hi entenen

L’enciclopèdia musical Paul Nashcy em va recomanar ja fa temps aquest grup. El vaig escoltar en el seu dia, però com tot, ho vaig deixar de costat. L’altre dia em va tornar a fer memòria i ara si que l’hi he fet cas.

No posaré cap vídeo bonic, ni pujaré cap tema al Odeo, prefereixo posar un vídeo en directe perquè veieu com treballen les seves melodies.

“Six days at the bottom of the ocean” · Explosions in the sky (The earth is not a cold dead place)



Genial de nuevo niño del sur.

03 de desembre 2007

4 anys menys 4 mesos



Els mateixos gens. La mateixa sang. Igual de tonots.

30 de novembre 2007

Homeboy station · track 32



"This charming man" · Death cab for cutie (You can play these songs with chords)

P.D. A Lilo, per seguir involucrada i capficada en les causes perdudes. Per tots els seus consells i per tots els seus refranys.

28 de novembre 2007

Quant comença això?

23 de novembre 2007

Cinc anys (i no em va agradar el teu rellotge)

Vull que t’asseguis i que m’escoltis bé. T’e s t i m o.

T’estimo petita perquè necessito fer-ho i sentir que per uns moments en la meva vida vaig ser teu, vaig sentir-me únic, em vas convertir en tot el que sempre havia somiat.

La paraula t’estimo sonava a melodia entre els teus llavis i m’empetities amb aquells ullets dormilegues. Vaig aprendre a odiar el futur i odiar el temps, a odiar la realitat.

Només per tu, nomes per la meva petita. Tu i jo, tots dos un.

La teva olor, les teves paraules, les teves carícies, les nostres estones, les nostres mirades...

Varem plorar junts aquell dia a la platja. Varem plorar aquell dia quant, entre llàgrimes, em deies que no volies que ningú més beses els meus llavis.

Varem riure aquell cap de setmana, el nostre cap de setmana. Varem riure al teatre. Ens ho passàvem bé, era (es) tan fàcil sentir-se còmode al teu costat.

No puc resumir en tan poques paraules que has significat i que signifiques en la meva vida. Potser perquè vas ser per uns instants, la meva vida.

Fins el final, sempre junts.

T’estimo, t’estimo, t’estimo, t’estimo...



P.D. No poso el títol, però estic preparat, estic llest, estic...sempre amb tu

20 de novembre 2007

Un any

Me gustaría decirte que en casa todo va bien.

Me gustaría decirte que los papas están bien, que el viernes pasado fue el cumple del papa y que ahora le ha dado por dejarse barba y que la mama se ha puesto a trabajar para arreglarse el paro.

Me gustaría decirte que mi hermana aun sigue estudiando y que no tengo ni idea de cuando acabará porque la universidad es muy rara.

Me gustaría decirte que este año he conocido a dos chicas. Que las dos han sido geniales, que nos seguimos viendo, hablando, que no somos pareja pero que no nos odiamos.

Me gustaría sentir como me acaricias la cara y preguntarte si pincha la barba y preguntarte si te puedo dar un besito y preguntarte si puedo darte más.

Me gustaría peinarte y ponerte nivea en esa cara de piel de tortuga, como yo te decía y tu, cuando volvías de las nubes, reías.

Porque un año pasa muy rápido y porque te recuerdo siempre y porque cada noche te doy las buenas noches y porque desde que no estás esto no es tan divertido.

Me gustaría decirte que yo estoy bien.

Me gustaría oir tu voz iaia, una última vez más…


15 de novembre 2007

Retoladors i cd's

Per que serveixen els retoladors de cd’s? Los que necesiten más tiempo para contestar es que nunca han tenido rotuladores...perdón, que em desvio del tema.

Doncs això que un retolador per cd’s bàsicament esta dissenyat per això. Ho diu perfectament el seu nom; retolador per cd’s. Doncs, que passa si gravem un cd i no l’hi posem el nom? Los que necesiten más tiempo....doncs que no sabrem mai, si no ho escoltem, que hi ha. Avui m’he trobat quatre cd’s sense nom i m’he dit, va ponlo al igual hay algo interesante. Efectivament he trobat quatres cd’s como cuatro soles!. Temes que tenia completament oblidats i que m’han portat bons records. Ja els aniré penjant.

Aquest en concret m’ha recordat els dilluns d’FP. Amb els walkmans, escoltant la sessió que havíem gravat del Chasis i comentar-la amb els amics menjant pipes a la Opel.

Pel Mr. Naschy i tota aquella gent dels Baricentros i dels Cherokees.


"Spastik" · Plastikman


Esperant idees

Aquesta tarda no he fet res. Com que ha fet una tarda lletja a més no poder m’he dit, va et poses davant l’ordinador i escrius un conte. No tens cap necessitat ni d’anar al gimnàs ni de prendre una coronita amb ningú ni res o sigui que et poses a escriure. Desprès d’una bona estona m’he donat compte que no és tan fàcil. Els dos contes que he escrit van sortir perquè sí, no els vaig pensar, tal com els pensava els escrivia i perquè ara que em poso, em concentro, dedico un temps a pensar en situacions, trames i tota la mandanga no em surt res de bo?

Sé que mai he tingut gaires dots per l’oratòria ni per l’escriptura però d’idees mai m’han faltat. Coses estúpides, coses series, sempre estic amb coses al cap però avui no volen sortir.

Esperaré que vingui fecsa i em conecti la bombeta al cap, l’última la vaig fondre ahir al respondre a ma mare que havia menjat aquell mateix dia, a veure si així puc plasmar les meves cosetes i ho veig una miqueta menys complicat.


"124" · Los Planetas (Contra la ley de la gravedad)


13 de novembre 2007

Dues veus, una mateixa sensació

No sóc gaire blocaire jo, ho confesso.

Només miro els blogs que tinc penjats aquí. No necessito més, cada vegada que els llegeixo descobreixo coses noves i van enriquint el meu coneixement ja de per si pobre.

A vegades, o mes ben dit sempre, no deixo cap post perquè no hi arribo a l’alçada i no els entenc i no perquè estiguin mal escrits, tot al contrari, simplement perquè m’empetiteixen.

Un exemple, aquest dilluns em vaig donar un tomb per Equilibrio total i xafardejant xafardejant vaig topar-me amb una veu que em va deixar bocabadat, la de José González. Autor Suéc però d’origen Argentí (que quede claro pelotuuudos!) i vaig escriure, per escriure i saber coses d’ell al Google, el seu nom. Sorpresa meva quant llegeixo que ve en concert. I si si, dijous 22 de novembre a les 20.30 a Razz 2.

A molts de vosaltres us he donat la tabarra amb mails i tal, però pels que encara no sàpiguen qui és o com canta us deixo un exemple de com fa aquest home els covers.

Si ja de per sí és preciós (preciós, preciós, preciós...) el tema en directe (l’original no m’acaba de fer el pes) de Heartbeats de The Knife imagineu com pot sonar el cover i en acústic del Sr. José González.

"Heartbeats" (live) · The knife (original)


"Heartbeats" (acustic) · José González (cover)


P.D. Gracias y mil gracias Geo (rgina) por descubrirme esta voz.

P.D. A molts us sonaran aquestes boletes que surten en el vídeo acústic, va ser un comercial de Sony.

12 de novembre 2007

Homeboy station · track 31

"3 A.M." · Sean Hayes (Big black hole and the little baby star)

A Paula


A la petita conilla de la família.

Somriu sempre i tot anirà bé.

Mil petons suaus Paula.

08 de novembre 2007

Homeboy station · track 30

"No cars go (live)" · The Aracade fire (The Arcade fire)


P.D.: tema dedicat a Astrogirl, felicitats!

LA MOTO (en mayúsculas)



Ducati 848 · 134CV · 13.500€ (com a mínim)

05 de novembre 2007

Novembre, sempre novembre

Dels meus milers de defectes són els meus eterns records els que més mal em fan.

Fer el cor dur i buscar el meu futur no sempre és fàcil, ningú em va dir que ho seria.

L’autoestima en aquests últims mesos de l’any la col.lapso depenent de com sigui de profund el record.

M’ho veig venir i no sé si estic preparat.

Aquesta composició m’ajuda a caure una mica més però és el que necessito per sortir de nou.

"Fabruary sea" · George Winston (Winter into spring)


30 d’octubre 2007

Homeboy station · track 29


Jennifer Connelly

Fins la tornada, feliç pont!

"Golden lion" · Yeah yeah yeahs (Show your bones)

29 d’octubre 2007

Llarg conte. (Mujer de verde)


Veronica Blume

Evidentemente después de tan magnifica bofetada no dude ni un instante de su asiduidad al gimnasio y de su buena forma física. Minutos antes, después de haberle hecho una minuciosa radiografía ocular exhaustiva y profunda y de saber a ciencia cierta que tenía ante mí la mujer más espectacular jamás vista por el hombre no hubiese creído a nunca nadie que me hubiera dicho que aquellos cinco minuciosos dedos abarcarían tanta cara de una sola vez.

Semejante latigazo dejó a todos los invitados sordos, no solo a mí. Un gran silencio se creo, la banda dejo de sonar y las 247 personas allí reunidas sintieron la misma curiosidad que tenía yo, aunque la mía fuese por saber durante cuanto tiempo escucharía aquel pitido en mis orejas y el abrasivo cosquilleo en la cara.

Yo, con una fantástica carrera a mis espaldas de bofetadas, insultos, rodillazos en mis partes y todo tipo de golpes por el sexo femenino supe salir airoso, de nuevo, de aquel entuerto. Ante la mirada de la muchedumbre, ante la mirada asesina de aquella hermosa y delicada mujer, capaz de arrancarle de un puñetazo los empastes a cualquiera, inicie lo que yo llamaba “técnica evasiva forzada”. Pasimoniosamente alcé mi mano derecha al cielo, haciendo el gesto de la victoria y exclame con lo que aún me quedaba de boca; “I have a dream”! Esta técnica, innovadora por otra parte y perfeccionada con el tiempo, consistía en decir lo primero que se me pasaba por la cabeza, haciendo aún más grande la confusión de mis incondicionales espectadores y hacerles creer que cuerdo no era la palabra que mejor me definía.

Como había pasado ya cientos de veces antes, los asistentes a tan magnifica excentricidad murmuraron, negaron con la cabeza y la banda y mi publico y mi boxeadora volvieron a cerrarse en ellos mismos, en su mundo de lujo sin sentido.

Discretamente y gracias a mis otras cualidades como bailarín cualificado fui dejando la escena del crimen. Sirviéndome de sillas y mesas para mantener la línea recta y disimular mi alarmante mareo post envestida abufalada. Me acerqué hasta la barra, donde me esperaba la única calma conocida para emociones fuertes, sentimientos de soledad y atropellos varios, el wisky irlandés.

Observándome desde el principio el camarero no dudo ni en un momento en dejarme la botella junto al vaso.

Perdí la cuenta en el décimo tercer wisky doble y al levantar la cabeza de debajo de una montaña enorme de cacahuetes, servilletas y palillos vi el cielo delante de mí. Se alzaba, apoyada en el ventanal, una mujer que poco tenía que ver con la que horas antes me había dejado anestesiado. Mucho más esbelta, mucho más elegante, de belleza amazónica, de larga y rizada cabellera y curvas, por decirlo suavemente y sin ánimo de ofender, muy bonitas.

Me ofrecí un trago que no pude rechazar, para coger ese ímpetu y esa fuerza que sólo el alcohol es capaz de proporcionar. Me miré en un servilletero metálico e intenté buscarme para acicalarme y suavizar la llamativa y surrealista decoración roja de mi mejilla. No supe verme aunque creo que estuve mirándome en un plato de ensaladilla rusa ya que la frase; se la va a comer toda usted sólo? que intuí de alguien sentado a mi lado no albergaba muchas dudas.

No importa, me dije, hoy llevas un buen porcentaje aún te queda toda la mejilla izquierda.

Creo que tarde en bajarme del taburete cinco minutos más otros diez en conseguir abrocharme la bragueta que curiosamente tenía abierta. Sigilosamente cual felino acecha a su presa me acerqué sin hacer ruido. O eso intenté porque en un tramo de siete metros tiré una maceta, rompí dos vasos, insulté a un paragüero y me comí una oliva olvidada en un martini. No sé inmutó, parecia absorta mirando hacia fuera. Le anuncie mi llegada con un suave soplido sobre su desnudo hombro. Noté como se estremecía, como se balanceó, hacia un lado y se encogió. Bien, vas por el buen camino. Seguí todas y cada una de mis artimañas de conquista. Sensuales roces dieron paso a las primeras caricias y diferentes argucias hasta encontrar sus labios. Y como volcán a punto de entrar en erupción irrumpí entre sus labios, noté su lengua vigorosa, sus perfilados dientes y un sabor...un sabor muy poco familiar...un sabor duro, tosco, aterciopelado…fue entonces y solo entonces cuando vi claramente y sin lugar a ninguna duda que había besado a una cortina de encaje verde que debía ser del siglo pasado ya que de la mierda que tenía podía perfectamente salir a la calle y ponerse a correr.


"Devil's haircut" · Beck (Odelay!)


25 d’octubre 2007

Retrospectiva fotográfica

Últimament estic fent unes troballes per l’ordinador dignes de Sherlock el Holmes.

Ni en una ni l’altre foto estem tots però la qüestió és que, més a prop o més lluny millor o pitjor, encara estem junts.

Perquè serem monotematics sempre.


"Alright" · Supergrass (I should Coco)



We are young, we run green,
Keep our teeth, nice and clean,
See our friends, see the sights, feel alright,
We wake up, we go out, smoke a fag,
Put it out, see our friends,
See the sights, feel alright
...

24 d’octubre 2007

El niño de las pinturas

Quant el dibuix és art






El niño de las pinturas el vaig descobrir en un mural a prop de Plaça Elvira (Granada)

23 d’octubre 2007

Juanjo Sáez, de nou

Mirant sense buscar res d’interessant per l’ordinador me retrobat amb Juanjo Sáez

Il.lustració publicada al diari del Festival de Cinema Fantàstic a Sitges

22 d’octubre 2007

Breu conte. (Rutina)


Keira Knightley

Y como cada día, como cada rutinario día, la posibilidad de que algo nuevo aconteciese se desvanecía al despertar.

Despertaba y absorbido por su automatizada vida recorría día tras día las mismas huellas, los mismos pasos, los mismos gestos…

Salía a la calle. Cruzaba la plaza, aquellos perros allí a lo lejos ya ladrando sin más motivo que el mismo ladrido, el quiosco aún cerrado, el ensordecedor silencio del callejón de atrás, la puerta, su mesa, su ordenador…sus ganas de morir.

Todo acababa por el principio, de nuevo, de camino a casa, por los mismos lugares, los mismos encuentros…

Cada noche miraba absorto por aquella ventana que nunca se dejaba abrir. Porqué iba a ser esta noche diferente? Porque después de haber repetido el mismo día año tras año una simple y estúpida ventana estaría dispuesta a ser única?

...

"Sleepless night" · L'Altra (Different days)

18 d’octubre 2007

Pesats!

Perquè no et deixen dormir als avions?

És curiós com cada 5-10min diuen alguna cosa per megafonia, que si estem sobrevolant no sé que, que si estem a no sé quants metres d’alçada, que si no es pot fumar, que si el comandante Gutierrezqueleveo les da la bienvenida, que ara passen les noies repartint catering, que si vol el diari, que si us plau baixi la tauleta i posi el seient en vertical...realment cal dir tantes coses? A algú no li entra al cap que no es pot fumar en un avió? A algú li interessa saber que està sobrevolant Sant Sadurní d’Anoia? O passant per sobre d’Arbúcies? No, no cal tanta informació.

Va, una d’avions. Bon cap de setmana!

"White rabbit" · Jefferson Airplane (Surrealistic pillow)

15 d’octubre 2007

Homeboy station · track 28

Quant la autopista, les anades i les vingudes, les mides, els croquis, les preses, les piles gastades de la càmera de fotos i els clients m’arriben a col.lapsar, acabo la visita, pujo al cotxe, engego la radio, volum al màxim i ...qualsevol dia trenco els cristalls.

A cada moment la seva cançó.

"O Fortuna" · Carl Off (Carmina burana)

10 d’octubre 2007

Homeboy station · track 27

Per una setmana dolenta, per una setmana kilomètrica, perquè necessito uns dies de tranquil·litat i de dormir, de molt dormir.

Avui toca dolçura musical.

"Eighties fan"· Camera Obscura (Biggest bluest Hi-Fi)

09 d’octubre 2007

No sé perquè


Tot i estar tots junts a estones necessito estar amb mi i...desapareix-ho.

I em trobo i em quedo...fins al proper instant.

08 d’octubre 2007

Lubedence

Perquè mai trobaré la outro del vídeo, perquè mai trepitjaré una neu igual, perquè mai faré res semblant…

Un tast del millor vídeo de snow que he vist mai, Lubedence.

Norick Abe


Amb la meva BH top line, per les muntanyes de St. Fost, imitant-lo en les baixades, amb l’esquena completament recte i despenjat de la bici, com feia ell, com un tronc d’arbre…

07 d’octubre 2007

De somnis per començar

Somiant ser el seu únic motiu per sentir-se estimada imagino la meva historia d’amor encara per començar.



Retrobant-me amb Amelie gràcies a
Georgina i al seu Equilibrio Total
P.D.: estic bé, només he passat un dia confús no us preocupeu.

04 d’octubre 2007

Homeboy station · track 26

L'altre tema de Mogwai, bon finde a tots!

Per cert no és que Mogwai tingui només un àlbum, en te com a mínim 9 més remescles, ep's i recopilatoris però poso aquest perquè és en el que estic centrat ara.
Es cierto Mr. Naschy el número de albumes? Seguro que me equivoco:p

"I Know you are but what am I" · Mogwai (Happy songs for happy people)

Quant l’estupidesa ratlla el límit

Cinc hores fent caravana donen per fer moltes coses a part de perdre el temps i escoltant la radio m'ha impactat una noticia que he trobat inversemblant.

Un mosso denuncia un geganter per haver-li tirat la gorra a terra en un acte festiu a Oliana.
El jove, de 19 anys, assegura que "va ser un accident" i haurà de comparèixer davant el jutge

La comissaria de Mossos d'Esquadra de la Seu ha denunciat un jove geganter de 19 anys per una "falta de respecte i de consideració a agents de l'autoritat". Un mossos "ofès" considera una "falta de respecte" que els braços de drap del gegant que portava Ivan Núñez a les festes celebrades el passat 4 d'agost a Oliana freguessin la seva gorra i la tiressin a terra, cosa que va provocar les rialles dels que, amb més sort, havien esquivat el "gegant boig". Des dels Geganters de Peramola no donen crèdit a l'obstinació del mosso per "fer viure un malson a l'Ivan".

El gegant en qüestió és diu “Rocafés el boig” i durant la seva dansa de voltes i més voltes es dedica a picar a la gent amb els braços de drap. Menys mal que els mossos eren els “enrotllats” per ser catalans i la Guardia Civil els dolents i “xulus” per ser espanyols. Totes les forces del ordre són iguales i totes, vergonyoses.

Noticia extreta d' infosabadell i diari segre

03 d’octubre 2007

Construint colors

Perquè avui en dia costa molt poc ser original i perquè en la construcció no s’ha de ser Jorn Utzon, Santiago Calatrava, Enric Miralles o tenir reminiscències de l’obra de Le Corbusier per fer coses boniques.

Edifici de vivendes a Vic.

02 d’octubre 2007

Homeboy station · track 25

Me escoltat avui tararejar el baix de Luis Bolín i m’ha vingut al cap la “movida madrileña” i tots els grups dels 80 i en com, passant ja més de 20 anys de tot plegat, aquesta musica continua sent essencial i perdura en el temps.

“Lobo hombre en París” · La unión (Mil siluetas)

01 d’octubre 2007

Homeboy station · track 24

Avui ho he tingut difícil per seleccionar-ne un, m’ha costat molt decidir-me.

Redescobrint Mogwai he trobat oblidades un parell de cançons que aniré posant al llarg d’aquesta setmana.

De moment us deixo aquest tema que crec que podria descriure a la perfecció la melancolia de les seves composicions, cosa que em fascina.

"Killing all the flies" · Mogwai (Happy songs for happy people)


26 de setembre 2007

Shawn Kemp



No trobo ningú a part del Sr. 23 i de Dominique Wilkins, del que no puc opinar perquè no vaig viure la seva etapa, que demostri tanta plasticitat a l’hora d’esmaixar una pilota com feia Shawn Kemp.

Veig a Carter, per posar un exemple, fer una esmaixada a lo bestia portant-se per davant seu a qui es posi, mantenint-se en l’aire tota l’estona que vulgui i venir-se avall el pavelló sencer. Espectacular o és sense cap mena de dubte “para cagarse en la perra vamos” però no m’impressiona de la mateixa forma que ho feia el 40 dels Supersonics.

No sé com explicar-ho, però jo ja m’entenc.

La qualitat no és molt bona, per no dir pèssima, però és el més decent que he trobat pel youtube.

M’agradaria que paréssiu atenció a l’ultima esmaixada. Crec que defineix a la perfecció el que comentava abans de lo de la plasticitat i en que els de ara ho hi arriben ni a la “suel del sapat”. Sempre sota el meu punt de vista clar.

Encara recordo quant em baixava a jugar al Longaron, a les cistelles dels petits. Més o menys l’escala vindría a ser la mateixa; els meus 1,80m. en una cistella que faria 2,40-2,60m. i els 2,08m. i els 3,15m. de Kemp. Imitava l’ultima esmaixada del video, el que havia vist del Dominique, del Isaiah Ryder, del Pippen, del Jordan......aaains que viejos que estamos ya! Y que poca elasticidad cojones!

Shawn Kemp és va retirar l’any 2003 i , com bona estrella que va ser, va estar ingressat en clíniques de desintoxicació, problemes de pes i detingut varies vegades per conduir sota els efectes de les drogues, la beguda...


24 de setembre 2007

Homeboy station · track 23

Ja tinc l’ordinador en condicions però no hi és tot.

Em falta bona part de música i de fotos. Amb temps i ganes tornaré a tindre la meva discografia sencera i alguna cosa més.

Aquest dies he tirat de cd’s i he recuperat el hip-hop, més concretament el castellà.

Aquí teniu un tema d’un grup que m’agrada molt, per les potents bases que utilitzen, per una veu tremenda de Juanito Solo i perquè m’agrada el hip-hop contundent i brut.


"Como podamos ser" · Solo los solo (Todo el mundo lo sabe)


20 de setembre 2007

Elektronik - Supersonik (Zlad!)

No podia deixar pasar la setmana sense penjar aquest video.



Ara que esta de moda Locomia i semblants aqui us deixo aquesta perla recomenada pel sempre sorprenent Paul Naschy, alter ego del Sr. Lázaro. Per cert ja penjaré la lletra, que no tiene desperdicio ninguno.

Espero tenir montada la part d'oci de la meva habitació aquest cap de setmana i tenint l'ordinador al costat dels plats per penjar alguna que altra sesió. No us espereu gran cosa...que? com? Que ja ho suposeu? A ver si voy a tener que sacar la vena de machote-macizo y demostrar mis dotes de....de...deee.....bueno no tengo dotes para nada, que pasa? Aaah, pensaba!

Bon finde!

12 de setembre 2007

La primera vegada

Extracte de “La sombra del viento” de Carlos Ruiz Zafón

...

El hombre más sabio que jamás conocí, Fermín Romero de Torres, me había explicado en una ocasión que no existía en la vida experiencia comparable a la de la primera vez en que uno desnuda a una mujer. Sabio como era, no me había mentido, pero tampoco me había contado toda la verdad. Nada me había dicho de aquel extraño tembleque de manos que convertía cada botón, cada cremallera, en tarea de titanes. Nada me había dicho de aquel embrujo de piel pálida y temblorosa, de aquel primer roce de labios ni de aquel espejismo que parecía arder en cada poro de la piel. Nada me contó de todo aquello porque sabía que el milagro sólo sucedía una vez y que, al hacerlo, hablaba un lenguaje de secretos que, apenas desvelaban, huían para siempre. Mil veces he querido recuperar aquella primera tarde en el caserón de la avenida del Tibidabo con Bea en que el rumor de la lluvia se llevó el mundo. Mil veces he querido regresar y perderme en un recuerdo del que apenas puedo rescatar una imagen robada al calor de las llamas. Bea, desnuda y reluciente de lluvia, tendida junto al fuego, abierta en una mirada que me ha perseguido desde entonces. Me incliné sobre ella y recorrí la piel de su vientre con la yema de los dedos. Bea dejó caer los párpados, los ojos y me sonrió, segura y fuerte.

-Hazme lo que quieras- susurró.

Tenía diecisiete años y la vida en los labios.

...

Recuerdo mi primera vez, como si fuera ayer. No tenía diecisiete años ni ella se llamaba Bea. No fue en un caserón del Tibidabo ni bajo la luz del fuego. Mi historia no fue como esta, tan romántica, tan misteriosa y tan tierna. Mi historia fue con el amor de mi vida a quien no puede querer.

Recuerdo mi primera vez como si fuera ayer y a ella como si la tuviera delante.

Detalle tras detalle, detalle tras detalle, detalle tras detalle...

06 de setembre 2007

Jackie

M’agradaria ser el seu gat.

Escoltar com em crida, com em diu que vagi amb ella. I ho faig. I camino, a poc a poc, marcant be les pases. I paso pel rebedor i paso pel passadis i m’aturo davant la porta del menjador. Em miro en els vitralls de la porta. Em pentino, em poso guapo, vull estar radiant quant em vegi. I entro al menjador i la busco amb les orelles i la mirada i no la trobo....ah, ja em crida de nou. Asseguda al sofa em parla, em fa gestos, em somriu i em tremolen les cames. I m’apropo i em pujo a la seva faldilla. I la miro i em mira. I em somriu de nou i em diu coses boniques. I em grata l’esquena i em grata el cap. I em desfaig i no m’importaria morir-me en aquell precis moment...

M’agradaria ser el seu gat i sentir-me unic i saber-me, per uns instants, el rei del seu cor.

04 de setembre 2007

A casa

Ja torno a estar de volta.

No em be gens de gust descriure les meves vacances, seria com anar a casa d’un amic i veure 4 albums de fotos de carnavals, 3 albums de cosins i 5 de viatges.

Resum vacances; tres setmanes sense despertador, una de elles a Granada. Molt de temps per mi, molt de menjar, poc sol i sentiments contradictoris.

Resum despeses vacances; abans de marxar 600 euros de la bomba d’aigua i la corretja de la distribucio del cotxe, despres de vindre 470 euros de la reparacio de l’ordinador. Encara no el tinc i gran part d’aquesta pasta la posa el “seguru”, ja que va ser per descarrega electrica. Total vaig soltar pasta al marxar i al vindre, no me puedo quejar.

O sigui que potser trigo encara uns dies mes en anar actualitzant el blog. Per cert, molts de vosaltres haureu notat que no hi ha cap accent, que no? Feu una ullada.......veieu. Aixo es perque escric desde un portatil una mica “prehistorico” que no xuta gaire be, pero que ara es l’unic que tinc.

I com que he rebut informacio de primera ma sobre el meu post on surt el meu fantastic peu i del que ja esteu una mica farts, us deixo una foto de los 4 magnificos a Granada, de piscineo.

O sigui que (amb l'entonacio del Precio Justo) ..... a criticaaaaaaaaar!




P.D.: aquest no es un post gaire normal es un per sortir del pas i per retornar al meu blog. Tinc moltes coses a dir, d'altres que no puc tot i que m'agradaria compartir-les. Doneu-me uns dies. Benvinguts

06 d’agost 2007

Vacances


Post dedicat a mi, perquè si, perquè m’ho mereixo, perquè estic de vacances i perquè ho necessito.

Necessito desconnectar, tenir el cap clar, retrobar el temps lliure i deixar passar els dies sense cap neguit i sense cap por.

No canviem amb paraules per molt que ens ho vulguem creure.

Fins la tornada.

“Un buen día” · Los Planetas (Unidad de desplazamiento)


16 de juliol 2007

Weekend dance festival

Hi per si no hi havia ja prou, un altre festival; Weekend Dance Festival. La gent de Sinnamon esta que se sale! (Razz, Wintercase, Summercase, Creamfields)


• Dades i lloc; 14 Setembre a Madrid, 15 de setembre Barcelona.

• Preus; 35€ abans del 5 d’Agost.

• Artistes confirmats (aqui viene lo bueno!); Faithless, Massive Attack, 2manydjs, Deep Dish, Svën Vath, Vitalic, Hernan Cattaneo, Digitalism, Cédric Gervais...

Ahir, Summercase

Amb el cap i les cames ja descansades passo a fer la meva valoració del Summercase.

Òbviament no vaig seguir el planning que em vaig proposar ;).

· Divendres. Quant vaig entrar tocaven els Phoenix a la terminal O. Busca els amics, fes-te entendre, troba’ls...Fet això ens mirem l’inici dels Flaming Lips a la terminal E i desprès d’esperar una mitja hora llarga, a sopar com bonament vam poder. D’aquests dos grups no en faig cap valoració perquè no vaig veure tot el seu recital. El plat fort, Arcade Fire. D’aquests si que en faig una valoració i és, acojonante!! La veu del cantant mai m’agrada’t però en directe guanya i molt. Melodies i “cançons-himne” per saltar, cridar i “enfiestarse a tope”. Genial, extra-genial. Al terminar, un refresc, una gespa, una mica de relax i a veure a James Murphy y els seus LCD Soundsystem. D’aquest grup és difícil no trobar-se 30 remescles del mateix tema i moltes fetes per ells mateixos. Va obrir amb “Daft Punk is playing in my house” en plan rockero, gens a veure amb l’original. El poc que vaig veure em va agradar. Les meves cames ja feia temps que m’estaven cansant o sigui que per curiositat vaig anar a veure que tal sonaven els Scissor Sisters i plegar veles fins el dia següent. Per “culpa” de la meva fuga dels LCD no vaig poder escoltar el meu “tema-cancioncita-frase-live motive” d’aquest estiu; yeah yeah yeah yeahyeahyeeeah. Mmmm, simple? Si, com jo:p

Com el Odeo va més lent que un desfile cojos us penjo el vídeo, acabarem abans. Per cert és l’únic que he trobat decent i que no sigui un live, més que res per que us feu una idea de la pronunciació del meu anterior yeah yeah yeah yeahyeahyeeeah.
(que envidia me das Alberto!)



· Dissabte. Com divendres, entro i busco els amics i em faig entendre i els trobo...Entre tot aquest “desvarajuste” Dj Shadow a la Terminal E, me’l perdo :( Sopem, recarreguem piles i del tirón “The Jesus and Mary Chain” i “Air”. Quina passada de directe dels The Jesus, forts molt forts tot i l’edat. Contundents i festivaleros 100%. Air, de tranqui. Feia falta una pauseta. Musica preciosista, veus modulades i “sinfonies” romanticones. Més refrescos, més gespa, més relax...i cap a la terminal S a veure !!! (chic chic chic). No sé per quin motiu tenia a aquesta gent classificada en plan “Block Party”, “Interpol” (en concert al Razz al novembre, crec recordar), “Maximo Park”... el que havia escoltat així m’ho feia pensar, però no no no , una tralla guitarrera brutal. Ara que hi penso “y salvando todas las distáncias” van fer una actuació en plan “Rage Against the Machine”. Soroll atronador i com va passar amb els Arcade la gent predisposada a saltar com a bojos. Suposo que els que som “alternatius-hindies” som així, ens creem el nostre cercle musical i ens dona igual si ho fan bé o malament, simplement vacil.lem que hem vist als !!! i punto. Patétic. Tot i que !!! va ser la ostia!

Oye que hora es? Las 3 y cuarto ya? Vamos a ir tirando pa ya, no? Terminal E, Chemical Brothers. Expectació i poca gent, estrany però cert. Els francesos van tirar de les de sempre i van col.locar entre mig alguns temes del “Push the Button”. Impressionat el joc de llums. L’única critica que els hi faig, no posar “Block Rockin’ Beats”, por el amor de dioos!!

Com que ja he dit que no em funciona l’Odeo us deixo el video, us sona?



Les quatre passadisimes ja, marxem i a la Terminal S, el Sr. Felix da Housecat. Em prenc la llicència de dir-li Sr. en senyal de respecte, d’admiració, de pavor per la seva musica i de reverencia per tot el que pot fer-me sentir amb els seus plats. Va ser mitja hora, ineludiblement el seu set als Monegros m’ha deixat marcat de per vida, just per escoltar cinc o sis temes. Bueno doncs em sento profundament feliç de poder dir a dia d’avui...mmm...dilluns dia 16 de juliol que el SENYOR FELIX DE HOUSECAT VA PUNXAR UN TEMA QUE TINC JOOOOOOOOOOOOO!!!
Del segell Kompakt, Speicher 34. Com que l’Odeo no em funciona...blablabla.

Doncs aquests és el meu “petit” resum. Encara esteu desperts?

12 de juliol 2007

Avui, Summercase

El Summercase ja esta aquí.

Mirant els horaris i la gent que m’agradaria veure us deixo el meu plannig, a veure que us sembla.

Divendres

· 00.15 Delorean

· 00.40 Arcade fire

· 02.05 Block party

· 02.45 LCD Soundsystem

· 04.00 Amable & Gato

· 04.15 2manydjs

El problema serà com fer-ho amb els Block i LCD. Jo em decanto més per LCD, però els Block també em tiren....mmm, estarà complicat.

El mateix em passa amb Amable i els 2manydjs. Aquí, el que digui la majoria. :p

Dissabte

· 22.05 Dj Shadow

· 00.40 Air

· 00.45 OMD

· 02.30 !!!

· 03.30 Chemical brothers

· 04.00 Felix da housecat

Buf, aquí també tindré problemes. Air o OMD? Dels primers he escoltat poc però m’han agradat força i que dir dels últims? Doncs que només connexió els temes de tota la vida. De cap !!! els Chemical i oooobviament Felix da housecat.

Ja m’estic estresant!!!

Bon finde, ja us dic que el meu serà memorable!

El meu cotxe te sis anys

Doncs tal dia com avui de fa sis anys ja, em van donar el meu cotxe.

La setmana va ser com aquesta. Dilluns, el dia del meu cumple, vaig portar la pasta al concessionari i divendres 13 ja el tenia a les meves mans. Van ser quasi dos mesos d’espera i la veritat és que ha valgut la pena.

El pròxim quant? No ho sé. Serà un tot terreny? Serà una furgona? El mantindré i buscaré una Ducati?... No ho sé.

Obviament, suposo que com a norma, aquella nit vam anar a prendre una copa amb els amics i va ploure, per variar ;)

Per cert d'aquell dia no tinc fotos del cotxe sencer, però si de la pájarraka de la Jou, que com ja vaig dir fa temps, es mereix un post. (tranqui marikita, tu traaanqui XD)


08 de juliol 2007

Trenta (09·07·1977)



Trenta i tot passa ràpid

Trenta i tot és més simple

Trenta i trobo a faltar

Trenta i trobo futurs


Trenta, ja sóc gran.


"Home" · Depeche Mode (Ultra)