Perquè

Perquè sóc així? Perquè encara sóc tan dèbil? Perquè pensava que era fort i madur? Perquè al tornar-la a veure em vaig sentir tan incòmode? Perquè després d’aquell 15 de setembre de fa un any em pensava que ja m’havia fet gran? Perquè vaig comportar-me tan malament? Perquè no vaig ser jo mateix? Perquè m’auto enganyo i penso que ella s’ho perd quant sóc jo qui me l’estic perdent? Perquè no és aquesta l’ultima vegada que em faig mal?

Després de molt de temps creient que tenia el cap al terra l’ha vaig tornar a veure. Quant una persona et diu que te les coses clares, perquè no ho volem escoltar? Va ser un error pensar que el estar a prop d’ella la faria canviar d’idea. Va ser pitjor.
Mai va passar res, mai vam passar d’una simple xerrada. Tots dos teníem clar que volíem l’un de l’altre, òbviament sentiments oposats.
Estava tan guapa...

Les meves amigues sempre m’han dit que sóc una bona persona, agradable i que seria l’home que qualsevol dona voldria tenir al seu costat.
Sóc extremadament negatiu i mai m’he valorant però moltes vegades em convencen i arribo a pensar que tenen raó. Aquestes vegades són quasi mai
No m’agrada la gent optimista. No m’agrada que em diguin que trobaré a algú especial i que seré feliç. Ja he conegut persones així i no estan amb mi.

No estic trist, estic decebut amb la vida.

Encara haig d’aprendre a mirar amb altres ulls.
_