Nadal, festes i pensaments
Trobo un moment per descansar, asseure’m, concentrar-me i escriure una mica. Parlar una estona, en la soledat del meu diari.
Parlar d’aquests estranys dies de final d’any. De dies plens d’emocions, de retrobaments, d’angoixa, d’incomprensió…
Dies de tremenda alegria acompanyats de dies frustrants i negats. El meu cap i tots els meus sentiments més profunds aprofiten els pitjors dies per fer-m’ho veure tot més negre. La meva abnegada auto estima s’accentua en aquests dies.
Dies també que m’han donat l’opció de conèixer cares noves. Cares noves i amb bona fe, cares noves que és deixen estimar i que et fan sentir viu i bonic. No aconsegueixo sentir-me millor.
Noto que vaig desapareixent de les vides dels meus millors amics. Noto que aquells amb els que vam jurar i perjurar que estaríem junts fins al final, em van deixant anar de la mà poc a poc. Noto com deixo, inevitablement, de pertànyer a les vides dels meus millors amics. En qui puc confiar avui?
Tinc la necessitat imperiosa de desconnectar de tot i de tothom. La necessitat de fugir, la necessitat de pensar solament en mi, necessito marxar ben lluny i deixar de pensar en tot i en tothom.
"Dark Secrets Look For Light" · Piano magic (Low birth weight)
_
2 comentaris:
Ja passa això de voler fugir ben lluny, de tot i de tothom, com si necessitessim tornar a començar. Hi ha dies que ens sembla que tothom va a la seva meys nosaltres i això ens pesa i ens dol fins fer-nos donar massa voltes al cap i a final sentir-nos malament sense saber ben bé per què.
Aquest són dies que porten més tristesa que alegria i molts voldriem amagar el cap sota l'edredó i despertar passat Reis amb la promesa de que aquest any que comença serà ben diferent. Potser no podem amagar-nos però si enviar a prendre pel cul la tristesa i mirar endavant amb un somriure.
Un petó ben gros.
M’agradaria pensar com tu però cada vegada em sento amb menys motius per somriure.
Tens raó al dir que ens sentim malament sense saber ben bé per què. Crec que els problemes i el sentiments que vaig tenint me’ls busco jo sol, com sempre he fet, veient coses on no les hi ha i pensant massa sovint en els altres. Haig d’aprendre encara a ser egoista, però no puc, encara arrossego el passat dins meu i realment no vull que marxi mai.
No t’amoïnis per mi, saps que són moments passatgers que de tant en tant encara em visiten.
Un petó gran com tu.
Publica un comentari a l'entrada