De viatge amb transport públic

Avui he estat a Barcelona (Av. del Santuari de Sant Josep de la Muntanya, a prop de la Pl. Lesseps).

Feia temps que no baixava amb el transport públic (tren L1 fins a Pl. Catalunya i després metro L3 fins a Pl. Lesseps) i avui vull divagar sobre Barcelona, la seva gent i la seva cultura.

Sóc un gran i molt discret observador de detalls i petites coses que, potser, molta gent no les veu (o si).

El tren i el metro són uns bons aparadors per fixar-s'hi en un munt de coses, sobretot en la gent. Us explico només dos detalls però me’n guardo una pila.

El primer detall que m’ha sobtat; quant algú treu un mòbil els que estan a prop seu se’l miren, el revisen i automàticament treuen el seu per “trastejar-lo”.

Per mi el meu mòbil és gairebé una personeta, no l’utilitzo gaire per trucar però hi tinc la meva música, els meus recordatoris, els meus missatges favorits, la meva agenda personal, els meus números...(ho vaig passar fatal el dia que el vaig perdre, pensava que havia perdut a algú estimat)

Suposo que a molts de vosaltres us passarà el mateix que a mi, que sense el mòbil no sou res, que escolteu un to i instantàniament ja sabeu de quina marca és i els més puristes inclòs podríeu saber de quin model es tracta. Crec que el teu telèfon parlar de tu, digue’m “snob”. Segons la melodia o la imatge de fons podríem identificar el seu usuari i englobar-lo per grups, que si quillos, que si maquinetas, que si bacalas, que si conformistes, que si pachangeros, que si alternatius...

Aquest és el meu fons

Aquesta és la meva melodia (“Sample 3” · **Marc Marzenit)

Objectivament jo em ficaria al grup snowboardalternatiupijerastirat, suposo ;)

El segon detall ha estat en l’estació de Pl. Catalunya, esperant el meu tren. Fa temps que mantinc una estranya teoria que avui s’ha confirmat. Des de la meva modesta opinió m’arrisco a dir que hi han tres formes de baixar d’una planta a una altre en una estació de tren; per ascensor, per escales automàtiques i per escales convencionals. Hauré estat uns 15min assegut, fent de discret observador de detalls i petites coses, i podria dir que 8 de cada 10 persones utilitzen les escales automàtiques a les normals. Donem per fet llavors que les més concorregudes són les automàtiques i si jo això ho he esbrinat en només 15min, tot i ser lent de pensaments, dono per suposat que de tothom és coneguda aquesta teoria. Llavors, perquè, tot i sabent-ho, els que van tard i tenen que córrer per agafar el tren baixen per les automàtiques a “tranques i barranques” i empaitant-se els uns als altres en plan “primerdiadelasrebajasenelcorteinglesytodosentrancorriendoparasalirenlatele” tenint a 5m, completament buides i amb el típic borrissol de palla de les pelis de “Güestern”, les escales de tota la vida? Tot això ho veia des de el meu modest banc a cada tren que marxava i pensava, però que no se’n recorda ningú que hi han uns elements arquitectònics, normalment dits en castellà “huella y contrahuella” que formen graons i que una suma de graons pot fer una escala i que aquesta escala fa la mateixa funció?

Les preses no et deixen anar més ràpid.

Ja està. Aquest resum a estat, molt breument, la meva última incursió al magnífic món dels transports públics.

Per cert com a fet curiós dir que he vist a un senyor, de l’edat del nostre pare, amb una motxilla d’esport “Pelikan”. Genial, quins records. Si arribo a ser un caça tendències o un “cool hunter”, com dirien els imbècils, ja estaria fent samarretes, gorres i muñequeras, de les marques que si són les de sempre; Milan, Staedtler, Rotring, el gos dels din-a4 de Galgo...

** Algun dia parlaré de Marc Marzenit (Mollerusa), geni musical, compositor impecable i dj rere uns Mac’s "estratosféric".