Homeboy station · track 18

Tuve que correr
cuando la vida dijo: "ve"
No hubo manera de pararme
Correr que fue volar
Beber de un solo trago todo el mar
Y no sació mi sed el agua
Tomé el sendero sin saber
que me alejaba para no volver
Dulce como miel
probar el roce de su piel
Ella en el suelo, yo en el aire
Dulce pero cruel
llenó mi mundo de papel
Jamás pensé que llegaría a helarme
Que perdería el calor
y con el tiempo la razón
En el camino tropecé
con esa piedra desde la que arranqué
Tomé el sendero sin saber
que me alejaba para no volver
En el camino encontré
lo que jamás pensé tener
Tuve que correr
cuando en el viento pude oir
que igual que vine habría de marcharme,
que como vine habría de marcharme

"Tuve que correr" · Antonio Vega (Anatomia de una ola)

Homeboy station · track 17

Do you really think she can love you more than me, do you really, really think so

Do you really think she can love you more than me, baby I know she won't
Cause I loved you, unconditionally, I gave you even more than ,I had to give
I was willing for you to die, cause you were more precious to me, than my own life

Down on my knees, I'm begging you, Down on my knees, I'm begging you, Down on my knees, I'm begging you, Please, please don't leave me

I won't believe, that you really, really, wanna leave me, just because of her
Have you forgot about, all the things, we've been through, she was not the one, who was there for you
See, I loved you unconditionally, I gave you even more than ,I had to give
I was willing for you to die, cause you were more precious to me, than my own life

Down on my knees, I'm begging you, Down on my knees, I'm begging you, Down on my knees, I'm begging you, Please, please don't leave me

Don't leave me, I'm begging, I love you, I need you, I'm dying, I'm crying, I'm begging,
Please love me
I love you, I love you, I'm begging, please love me, I'm begging, I'm begging, Please don't leave me, no, no, no, no, no

Down on my knees, I'm begging you...

Tendre, suau, preciosa…

"Down on my knees" · Ayo (Joyful)

P.D.: com em recorda a Lauryn Hill sobretot a l’àlbum MTV Unplugged.

Dies fora

Doncs si que en feia dies que no escrivia res, si. La culpa, ya.com.

Des de les “breves horas” de ya.com de dimarts fins divendres, sense connexió en tenen tota la culpa. Crec que aquesta gent te un concepte del temps inversament proporcional a la majoria dels mortals.

Realment, crec, tinc una certa dependència d’aquest món virtual que és internet. Tot i que he tingut més temps per mi, per llegir, sobretot per llegir i acabar-me un llibre que no acabava mai. Les expectatives és van complir i “Dejadselo a Psmith” és un llibre de lectura obligada. Ara començo amb “Brooklyn follies” de Paul Auster.

Continuo amb el meu estat d’ànims positivista i agradable. Gaudint dels amics, gaudint del dia i la nit, gaudint de les estones necessàries de soledat...em diverteixo amb poquet i vaig fent amb les preocupacions justes, però només les justes.

En un cap de setmana de molt son i poc dormir m’he quedat sense veure a les “fuerzas enemigas” i mira que anava amb el guapo pujat. Camisa blanca sota jersei blau marí, ben afaitat i amb el cabell polidament tallat per la Jou (algun dia us parlaré d’aquesta “personaja”, que ja en tinc ganes de dedicar-l’hi unes paraules ben dites). No veure-la m’ha servit per rebre mostres d’ajuda a la meva autoestima amb frases com, oye pues te queda bien el pelo corto, sigues tan guapo como siempre, esta es nuestra noche...òbviament aquestes frases no les canvio pels seus interminables ulls blaus, però no em queixo.

Tanco i felicito els 29 anys de l’Alberto. És fàcil dir-te que vagis a per ella, que no pensis en si la resposta serà negativa...de tot cor penso que pots perdre més que guanyar, però aquesta decisió no em pertany a mi. Dóna’t més temps encara i fes i desfés per tenir-la contínuament pendent de tu, llavors podràs saber si arribat l’hora de mullar-se. Per molts anys.

Per cert he canviat el tipus de reproductor.

"Black steel" · Tricky (Maxinquaye)

Núria i els meus amics

És diu Núria i m’agrada.

Faré un resum del finde. Serà breu, perquè així m’ho ha semblat a mi però, tot i ser-ho, m’ha donat el suficient temps com per veure a qui puc realment dedicar-li el meu temps, amb la total seguretat de que el sentiment serà recíproc.

Dedicat a Cesc i Tito, els únics amb els que em sento a gust i persona.

El primer, Cesc, fa cosa d’un any i mig que el coneix-ho. Durant aquest temps ha enriquit la meva personalitat a base de converses metafísiques (o sigui dones, feina i política ;)) com no havia fet mai cap “amic” meu en més de deu anys. No m’avergonyeixo ni m’amago al dir-ho. Tot i tenir més anys que ningú i posar una música horrorosa, és un bon amic. Dels que es poden comptar, com el Tito.

Tito, durant una temporada, va adquirir el roll de “substitut” en el meu cap a Juan Carlos. A dia d’avui aquest roll ha deixat pas a conèixer a un noi amb una personalitat fantàstica. Quant estàs amb ell o simplement fas un comentari sobre aquell o aquella o mantens una conversa et dona la sensació d’estar parlant amb una persona adulta, sense complexos, amb el cap ben assentat i disposat sempre en qualsevol moment a estar per tu i ajudar-te en el que pugui. I a bona fe que ho fa.

La veritat és que tota la “gent nova” que estic coneixent o retrobant m’aporten aquella seguretat especial que mai havia trobat, potser perquè mai l’havia buscat, en els que estan més a prop meu. Confio en ells.

És diu Núria i m’agrada.

Per fi, des de fa molt i molt de temps ahir dissabte vaig llençar-me de cap “contra las fuerzas enemigas”. Bueno al final no va ser tan complicat com em pensava, bàsicament perquè Mireia (una molt bona amiga) la coneixia i me la va presentar ;) Res, vam xerrar una estoneta massa curta i poca cosa més, era tard i ens tancaven el local. Crec que la part més difícil ja esta feta ara toca apropar-se amb paraules, apropar-se i conèixer-la, mostrar-me tal com sóc, no disfressar-me ni muntar-me cap cuirassa per agradar-la, connectar....m’agradaria connectar, em te els ullets completament plens d’ella.

Aquest àlbum de Facto sempre em transporta a un dia d’estiu. A un dia d’anades i vingudes amb el cotxe, d’anades a la platja, d’anades a dinar, d’anades a dormir siesta, d’anades de petons i carícies, d’anades d’abraços i d’amor, de l’olor de la seva pell, de la suavitat del seu cos... d’anades i de vingudes amb ella i els seus cabells moguts per l’aire tapant-li la carona d’àngel que te i escoltant Facto, i cantant Facto...i fer-li pessigolles i fer-la riure i tornar a la platja al dia següent i l’altre i l’altre...m’agradaria connectar amb ella.

"Crema solar" · Facto Delafé y las Flores Azules (El mounstruo de las Ramblas)