Jackie
M’agradaria ser el seu gat.
Escoltar com em crida, com em diu que vagi amb ella. I ho faig. I camino, a poc a poc, marcant be les pases. I paso pel rebedor i paso pel passadis i m’aturo davant la porta del menjador. Em miro en els vitralls de la porta. Em pentino, em poso guapo, vull estar radiant quant em vegi. I entro al menjador i la busco amb les orelles i la mirada i no la trobo....ah, ja em crida de nou. Asseguda al sofa em parla, em fa gestos, em somriu i em tremolen les cames. I m’apropo i em pujo a la seva faldilla. I la miro i em mira. I em somriu de nou i em diu coses boniques. I em grata l’esquena i em grata el cap. I em desfaig i no m’importaria morir-me en aquell precis moment...
2 comentaris:
Si és que al final, tots necessitem que ens mimin, oi?
Un petonet
pues sí, a qui no li agraden els mimos?? sobretot si estàs estressat i nerviós!! ;)
Petons!!!
Astrogirl
PD: gracias por el comentario de mi comentario!! ;)
Publica un comentari a l'entrada